COLITA, EL FLASH DE LA GAUCHE DIVINE

Octubre 22, 2011

¡Ponme tres Dry Martini! Or­son Welles, Joan de Sagarra y Juan Marsé, sentados en la barra, mi­ran bajo las faldas dela Gimpera. Asu alrededor, ricos, jóvenes y guaperas de izquierdas bailan al son de las paredes del Bocaccio. Entre el humo de los puros, un FLASH. Colita.

En una época en que la cultu­ra era sexy, Colita plantó cara al franquismo con sus retratos en blanco y negro. Frivolidad, belle­za, la alta cultura barcelonesa…sus imágenes eran un signo de li­beración, de alegría ante un mun­do gris y apagado. “No nos quedó más remedio que crearnos una nueva vida porque la oficial era un auténtico desastre. Vivir bajo el régimen franquista era una humi­llación”, decía Colita. Tras 44 años cargando cámaras, su nombre está asociado al Bocaccio -junto a los fotógrafos Oriol Maspons, Xa­vier Miserachs-, a la Escuela de Cine de Barcelona y sobre todo, a los retra­tos de Antonio Gades, Joan Manuel Serrat o Elsa Peretti.

1940. Colita –Isabel Steva – nació a la hora de la siesta. Se negó a se­guir los estudios de farmacia como deseaba su familia y se acomodó en el terrado de su casa, donde instaló su “lavadero-laboratorio”.

1967. Inauguración del Bocaccio. Un año en que Colita dejaría para siempre a Isabel, para ser eterna­mente Colita. “Todo era una broma que cayó en serio”. Seguramente sin la Gauche Divine no existiría Colita y, sin ella, la Gauche Divine sería tan sólo un recuerdo. Joan de Sagarra – inventor del nombre de la Gauche Divine – asegura que las fotografías son el reflejo de la diversión que ca­racterizaba las noches del Bocaccio. “Estaban bien porque eran imágenes con coña, como en las que se ve a Castellet con las señoritas y a Herralde con las secretarias. La broma es lo que ha hecho Colita toda la vida”. Incluso su exposi­ción de las fotografías pareció una broma. La policía la clausuró al día siguiente. Los retratos de todas aquellas extravagantes personali­dades, que pasaban las horas tras los gintonics, se expusieron en las galerías Aixelà (1971), patrocina­dos por Oriol Regàs, propietario del Bocaccio. “Yo tomé la decisión de ser fotógrafa porque estaba en ese ambiente. No lo hacíamos para ser ricas. En aquella época la úni­ca forma de plantar cara al fran­quismo era con la cultura”, explica Colita en el libro Gauche Divine (2000), escrito por Rosa Regàs y Oliva María Rubio.

2011. La Gauche Divine aún si­gue viva. Ni los cuarenta años que nos separan han borrado la huella de aquella Peretti desnuda, con un gallo sentado en su sombrero. “Co­lita aportó un testimonio no sólo vi­sual, sino muy interpretativo sobre las personalidades que iban al Bo­caccio”, cuenta Javier Coma. Esca­las de grises de superficialidad, una mezcla de cultura y progresismo y alguno pasado de vueltas. “Ella re­mite a aquella realidad. Logra mos­trarlos divinamente frívolos, afortu­nadamente frívolos. Podemos ver la búsqueda del placer, el disfrute de lo prohibido. Ella retrató ese mundi­llo maravilloso, pero también el de la aristocracia rancia. Las fotogra­fías de Colita eran las mejores, sin duda”, dice Juan Marsé, escritor que frecuentaba la discoteca de Regàs.

Gógo-girls, diseño y moda, publici­dad, espejos retratados en su cáma­ra de los setenta. La fotógrafa ha pa­sado a la historia por sus primeros planos, provocativos y sexuales de la discoteca más famosa de Muntaner. “Sus imágenes nos enfrentan a lo que un día fueron. Éstas son un re­cuerdo de esa época, instantes dete­nidos y congelados por la fotografía que ahora nos son devueltos, y con su presencia manifiestan su resis­tencia al paso del tiempo”, se emo­ciona Rosa Regàs al recordar la que fue la memoria de la Gauche Divine, el flash y amiga de aquellos años de locura.

Vargas Llosa con sus pequeños jugando encima del sofá; un Teren­ci Moix, sentado al estilo del gran emperador romano, al límite de la provocación; O la famosa Teresa Gimpera girando la cabeza, con los labios entreabiertos, tan sólo vestida por los tatuajes que ador­naban su cuerpo.

Ahora, aquella fotógrafa de pelo corto a lo garçon, la muchacha de las noches sin fin, la rebelde anti­franquista prefiere dejar atrás los recuerdos de una vida que nunca volverá. Si se le pregunta sobre esto, Colita contesta; “Ya he ha­blado mucho de la Gauche Divi­ne, siempre me encasillan en esto. La he dejado en un armario y no quiero saber nada más. No pienso hablar nunca más de ello.

Silvia Coma i Anna Medina

Anuncis

Scannerfm, d’idea a realitat

Març 16, 2010


Scannerfm.com neix com un projecte de final de carrera de la mà de Carlos Medina, Vicent Argudo i Bruno Sokolowicz l’any 2004. Es tracta d’una emissora que s’ha vist néixer a Internet i que formula música des d’un punt de vista diferent del convencional.

Els convidats a la conferència són en Carlos Medina, director de l’emissora, i en Christian Len, coordinador de continguts.

Un cop començada, una multitut d’estudiants s’ha aixecat i s’ha instal·lat a les primeres files per tal de començar un bombardeig de flashos que no ha acabat fins ben bé al final.
 En Carlos ha explicat la curta vida de la cadena que, de ser una idea amb un molt limitat pressupost, s’ha convertit en l’emissora per excel·lència d’un públic de noves tendències urbanes que no troba la música que li agrada a les ràdios convencionals.

A part d’Internet, emetien la seva programació des de Ràdio Gràcia però, com que només els deixaven l’estudi els caps de setmana i per les nits van decidir traslladar-se a Ciutat Vella, ens deien entre riures.

“Per triomfar s’ha de pensar en que ets únic. No dic el millor, dic el primer” ha aconsellat en Carlos . Aquesta fòrmula és la que els va encaminar l’any 2005 a ser guardonats amb el premi Ondas per ser els primers en emetre en directe el festival de música Primavera Sound. Va ser a partir de llavors quan grans marques com Estrella Damm van apostar per ells fent així que es parlés de Scannerfm fóra de Catalunya i que un any més tard es consolidés com l’emissora dels festivals.

“El què ens agrada és sortir al carrer, estar en contacte amb el públic” ha explicat en Christian entre comentaris en veu baixa que els assistents feien als companys. Cada dijous per la nit el dj de la cadena fa sessions de música a la sala Sidecar. Un noi del públic, molt posat en el tema ha decidit comentar les sessions a Sidecar amb els membres de la taula. 
L’any 2008 decideixen abandonar la FM per dedicar-se totalment a Internet creant el Club Scanner i Scanner Tv. Això és una plataforma i xarxa social on tots els membres i socis estan en contacte i opinen, a més a més de música, de cinema, teatre, art, literatura i per què no? Bars, pubs i sales de ball.

El to desenfadat i aconseguir parlar del què no parlen els altres ha fet que aquesta idea que, al principi, ningú apostava un duro es convertís no només en una emissora sinó en una manera de relacionar-se amb la música i en un estil de vida que a base de creure que és possible, els scanners sempre han tingut i tenen molt clar qui són i qui volen ser.

Dels circs romans a les places de bous

Març 16, 2010

Es diu que com més antiga és una tradició més càrrega simbòlica té el seu ritual. La tauromàquia, si ens remuntem uns anys a.C, la podem comparar amb les activitats lúdiques, per nombrar-ho d’alguna manera, que es celebraven a l’Imperi Romà. Les places de toros eren els circs, els toreros els gladiadors i els bous els esclaus.
En els dos casos el gladiador o el torero mostra la seva superioritat enfront de l’animal o esclau. La seva glòria anirà creixent a mida que vagi marejant i transtornant a l’animal que es troba indefens i en baixa forma expressament perquè es puguin lluïr. És això un mèrit?

El debat que estem visquent aquests dies sobre si s’ha de prohibir les corridas de toros o no, en realitat es tracta de contraposar tradició i evolució.
La tauromàquia se l’associa amb la sang, el sacrifici, el patiment físic de l’animal i amb la masculinitat que es vincula a l’animal fins la mort i que, d’altra banda, deixa esclosa a la majoria de les dones d’aquests events. Que el premi sigui les orelles o la cua del bou no és gratuït. El bou és un animal brau ben masculí que conté símbol de poder. Anar-lo matant lentament ens mostra, tot i que no és així, que l’home està per damunt de l’animal i, en certa manera, encara avui en dia per damunt de tot.

Per a que una societat avanci es necessita un progrés cultural, això és modernitzar, sobretot, la manera de relacionar-nos amb el món que ens envolta: respectar totes les vides sense fer exhibicions desagradables i enganyoses de superioritat.